Dissabte passat just a l’iniciar-se la vesprada ens deixava l’avi. Aquest cop ha estat inesperat, no estaves malalt avi, no t’havien ingressat però els anys no perdonen i t’has anat apagant poc a poc, has marxat tranquil i en pau sabent que ja havies acabat la teva feina i era ben feta com sempre.
Noranta anys són molts, ja els voldríem viure molts de nosaltres i més amb la qualitat de vida que un home fort i treballador com tu va tenir fins fa ben bé dos anys. No podràs arribar als teus somiats cent i finalment hauràs encertat en aquell pronòstic que, any rere any, des de feia ben bé una quinzena, comentaves pel teu aniversari tot dient que aquell seria el darrer.
Ara l’hort del mas és ben buit sense tu i segur que ningú podarà els rosers, plantarà les flors, farà els empelts o regarà els diumenges al migdia com feies tu, avi; però saps que el teu record hi serà per sempre perquè hi segueixes sent. T’estimem, avi!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada