Recordant el pape

El passat diumenge 19 d’agost a les 4 hores d’ una matinada de molta calor i xafogor, el pape ens ha deixat després d’una llarga malaltia. El pape, el Pitu, el Pitu paleta… sempre ha estat una persona alegre, amb el somriure permanent a la boca, agraït, de bon tracte i fàcil portar i que es feia estimar per tothom que l’ha tractat. El recordo fa anys pel mas tractorant amb el motocultor amb el seu transistor sempre a sobre escoltant música o la jornada de fútbol dels diumenges, transistor que un darrere l’altre acabaven desapareixent o bé abandonats en qualsevol branca d’arbre o bé sota la tractorada del motocultor, però sempre n’hi havia d’altre que venia a substituir a l’anterior com passava també amb els rellotges tipus Casio o les ulleres de sol, altres grans passions del pape.

Disfrutava en plegar de treballar, del seu cansat i dur ofici de paleta, de mig amagar-se a la cuina, desconnectar i poder gaudir menjant patates fregides, les del “Laurie” de la Plaça Mercadal de Reus van estar sempre la seva gran passió i forma part de la seva herència en tots nosaltres, o d’una bona paellada de patates fregides o una potent truita de patates (sense ceba per a ell, això sí) ; i ni sentir-ne a parlar del pa amb tomàquet, les olives o el formatge, menjars que no li agradaven gens i que any darrere any sempre sentíem explicar com li havien donat justament tots aquests junts a casa l’avi Eugeni com a vermut el dia que havia anat a demanar per sortir amb la mame.

“Pitu cap aquí o cap allà” entre d’altres paraules no tant suaus. Tractorava els caps de setmana, en plegar de treballar, i el recordo als estius quan jo era petit amb la seva samarreta de propaganda del Nivea i els seus pantalonets curts abaixats i suats de la calor, les seves llargues patilles, les seves celles despentinades i els cabells bufats i arrissats sobre les orelles i portar-li un bon got de llimonada fresc amb la barreja que a ell li agradava (una miqueta de ginebra afegida) o un bon got de granissat de llimona si n’havíem anat a comprar, una altra de les seves grans passions. Un got al que el pape es referia com l’orinal, per deixar-nos clar que volia un got concret de gran capacitat que ell estimava molt.
Gaudia també de cantar i cantar malgrat no tenir cap tipus d’entonació, el pobre i feia els nostres delits de petits en fer befa dels seus cants i agudes entonacions i ell sempre reia i encara els exagerava més. “Els Mustangs”, “Los Sírex” , cançons italianes dels 60, ”Speedy González”… eren la seva gran passió d’entonar-les dia si i dia també mentre tractorava i així no haver de sentir l’avi com li deia

I el pare sempre era feliç, i nosaltres que procuraven que ho fos. Un pare excel·lent que no parava de treballar, en excés si cap, per què els seus fills poguéssim tenir de tot. A taula dinant sempre hi havia el porró, de vi blanc això sí, i barrejat amb gasosa de la Masquefina d’aquí Vila-seca i el vi que l’anàvem a buscar de tant en tant els dissabtes com si fos una gran excursió a la Cooperativa de Castellvell. Els diumenges el pape i l’avi feien la “senyorita”, un puret finet que treien d’un calaix del menjador on estaven ben guardats i del que encara em sembla recordar l’olor. Anar a pescar junts, tots els anys del meu bàsquet al Reus Deportiu acompanyant l’equip, els estius passejant en bicicleta pels camins de Vila-seca al voltant del mas i sobretot anar a regar o tots els anys de donar de menjar i beure als conills del galliner formen part d’aquests records.

I quin malson que era per nosaltres l’hora d’anar a regar! l’hora de l’aigua del Molinet , l’hora “d’anar a girar l’aigua” i haver d’anar al mas del veí que regava en aquell moment a girar-la. Els dijous a les 13.30 hores i els diumenges a les 15 hores, estrictes horaris que van marcar la nostra infantesa i joventut i moltes de les nostres pautes habituals com dinar tard els diumenges perquè l’avi no volia regar amb l’estòmac ple. I els crestalls tots plantats de l’avi i ajudar-los a regar, les interminables fesoleres que mai acabaven de regar-se o les tomaqueres que deixaven ben groc el cabell de l’avi que es passava hores allà al mig o el pape arrencant les patates amb els seus arpiots i sempre trobant la manera de clavar-lo al mig d’alguna de les patates més grans entre les enrabiades de l’avi!

La seva furgoneta 2CV ocre “T0254H” sempre carregada de les eines de paleta amb la que m’acompanyava i venia a recollir a l’Institut i on disfrutàvem d’enfilar-nos a sobre d’ella estant al mas i saltar de dalt baix enmig dels crits del pare o la mare i després la seva C-15 vermella, el seu orgull mecanitzat… La Vespa, abandonada durant molts anys i que durant un temps vam recuperar per anar a “girar l’aigua” i passejar la meva germana Cori de ben petita amunt i avall pel mas….

El pape ens ha deixat, almenys físicament, perquè està clar que tots nosaltres en som un bon tros d’ell de qui només hem après valors i coses bones a la vida, estàvem orgullosos d’ell, de tenir-lo com a pare, com a marit, com a avi igual que ell estava orgullós de la seva dona, dels seus fills i sobretot dels seus estimats néts: la Montserrat, la Meritxell i el petit Raül. T’estimem, pape i fa molt mal que ja no hi siguis, un buit aquí al pit que no semblava possible que pogués passar, ràbia, plors i dolor… Però hi posem tota la força i coratge pape per tirar endavant com tu voldries, et tenim ben present com no podria ser d’altra manera i sabem que ens estàs veient i ens somrius i cantes des de dalt del cel.

Records de la teva darrera gran festa aquest juliol pels 10 anys de la Montserrat al mas, menjant coca sense parar que et donava ella o reclamant que estaves fart de macarrons i que tu el que volies eren frankfurts. Tant reusenc pape amb les teves estimades tronades de Sant Pere, on ens posaves des de ben petits a primera fila malgrat que tots nosaltres no ho suportàvem allò o anant a veure els focs de Festa Major, tant reusenc pape i ens deixes el dia de Sant Magí, patró de Tarragona. Quina jugada més entremaliada, segur que això ha motivat un d’aquells somriures teus tant afables i que feien  que t’estiméssim tant, pape!

T’estimem i com a tu t’agradava cantar “Hasta luego, cocodrilo”, “See you later, aligator” !