22 de setembre 2012

Sobre quimeres, llebrers i gossos d’atura

Sempre m’ha agradat escriure cartes des de ben petit, començant per les dels Reis, seguint a la revista de l’escola i ara publicant articles d etant en tant als mitjans de comunicació. En això tinc un cert punt de reialesa o de “negre” del rei suposo en el bon sentit de la paraula donada la seva darrera afició també pels mitjans 2.0 i les cartes. Entenc que la Casa Reial després de l’època de desprestigi pel que passa darrerament malgrat ser tant “campetxanos” estant fent un lloable intent de modernitzar-se i entrar en el món 2.0 amb la seva nova web, web que curiosament i pel que veig reflectit en una carta anterior de SM el Rei data del dia abans de la gran Manifestació de la nostra Diada el passat 11 de setembre on més d’un milió i mig de catalans i catalanes vam sortir al carrer demanant civilitzadament l’Estat propi que ens mereixem.
En aquella primera carta datada el 10 de setembre, Sa Majestat destaca entre d’altres aspectes d’interès de la nova pàgina que els ciutadans podran estar més propers a la Casa Reial i acudir a la web a informar-se. I com són les coses, només vuit dies després Sa Majestat torna a escriure en aquesta web i ens informa, sense esmentar la paraula Catalunya en cap moment, del que podem i no podem fer si sabem llegir bé entre línies. Curiós aquest posicionament de Sa Majestat a qui sempre calia atribuir una postura d’àrbitre, d’estadista, de neutralitat i on ara més que àrbitre esdevé el jugador número dotze de l’altre equip, d’altra banda actitud força comprensible donada la seva situació personal i de la Casa Reial, en general. Analitzem la carta:
Després d’una reflexió personal Sa Majestat ( o Garcilaso de la Vega reencarnat en la prosa de l’escriptor real d’aquesta carta) ens diu: “Solo superaremos  las dificultades actuales actuando unidos, caminando juntos, aunando nuestras voces, remando a la vez.” Aquí és quan dubto si parla de Catalunya, de la situació actual del Reial Madrid a la Lliga o si reflexiona en veu alta en com han afrontat personalment la situació davant el cas Urdangarín. Curiós parlar de remar quan sempre utilitzen el iot o el Bribón en les regates i quan cal tenir en consideració que per poder caminar junt amb algú cal primer que tot que aquest algú també vulgui i no et faci la traveta a cada moment per fer-te caure i riure’s de tu o que si remem alhora, remi de veritat i no només ho aparenti. Tota la vida amb iot i amb el Bribón i ara vol q nosaltres remem! Ai, aquest Rei!!
Segueix Sa Majestat dient: “lo peor que podemos hacer es dividir fuerzas, alentar disensiones, perseguir quimeras, ahondar heridas.” Matar elefants o pilotar helicòpters militars si que són autèntiques quimeres almenys per a mi que dubto mai que pugui arribar a fer-ho (ni a voler-ho dit de pas…) Qüestió de principis o de estatus de naixement suposo, què hi farem! Però la justícia i la llibertat del meu poble no m’ho sembla pas una quimera i crec humilment que Sa Majestat s’equivoca posicionant-se i abandonant aquesta posició neutral que li pertoca, també és Comte de Barcelona no ho hauria d’oblidar.
Potser properament hi haurà una cacera de quimeres, caldrà anar-hi amb llebres, amb podencs o fins i tot amb gossos d’atura? Perquè segons Sa Majestat: “No son estos tiempos buenos para escudriñar en las esencias ni para debatir si son galgos o podencos quienes amenazan nuestro modelo de convivencia.” Potser volia dir gossos d’atura més aviat… I acaba fent servir el comodí que mai falla en aquestes situacions, les paraules màgiques que sempre deixen tothom paralitzat: la Transició democràtica. I per recordar-nos com cal “el sacrificio de los intereses particulares en aras del interés general, la renuncia a la verdad en exclusiva.” Curiosa aquesta part final de renunciar a la veritat, ens està donant la raó doncs? És com quan el Rei va dir fa temps que "mai va ser el castellà llengua d'imposició" es referia també llavors a la renúncia de la veritat que ara diu?
Estem vivint història en lletres maiúscules, en som protagonistes tots plegats i anem directes a l’infinit i més enllà en un camí sense retorn que ens ha de dur a la felicitat que ens mereixem com a poble i a poder seguir tenint permanentment en les nostres cares aquest somriure que des d’aquest estiu i sobretot des d’aquest setembre no deixem de tenir. Visca Catalunya!




4 comentaris:

  1. El problema no són ni els galgos ( llebrers ) ni els podencs, sino les paparres que els parassiten

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Totalment d'acord, el problema és que arriba un moment que de tantes paparres que hi ha ja no podem ni veure el gos!

      Suprimeix
  2. Els discursets del rei, que més aviat semblen sermons aigualits, destil·len un paternalisme que vergonya li hauria de donar a qui els escriu i a qui se'ls creu (suposo que tot va lligat). Es pensen que ens mamen el dit. Bé, ells a lo seu i nosaltres a lo nostre. D'altra banda confio i espero que la puta i la Ramoneta descansin en pau que després de tota una vida d'anar amunt i avall ja s'ho mereixen.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Crec que anem tots plegats per molt bon camí, Xavi. Un camí endavant i sense retorn possible i això fa destil·lar totes les pors a España i ja perden les formes i les maneres, només cal veure darrerament com es dediquen a parlar de la independència de Catalunya cadenes com T5 o TeleMadrid.

      Anem molt bé, així que junts com fins ara tots plegats i endavant sense ni escoltar res del que diuen des d'España que ja fan més que tard. Una abraçada!

      Suprimeix

Post Recomendado deslizante para blogger