Primer Catalunya, els interessos personals després (desembre 2009)

Recupero i publico avui aquest article que vaig escriure per diferents mitjans de comunicació digitals aviat farà 3 anys, concretament la primera quinzena de desembre de 2009, després de l’inici de l’onada de referèndums no vinculants a Arenys de Munt. En aquell moment vaig atrevir-me a fer política-ficció i imaginar a on ens portaven, just quan el procés s’iniciava i molt abans del 10-J de 2010 i evidentment de la situació actual. El que jo no podia imaginar és que aquell futur estava tan aprop.
“En algun lloc al sud de Catalunya, en un futur no molt llunyà. Començo a escriure aquest article un parell de dies abans que es compleixi l’aniversari de l’onada de referèndums per la sobirania del nostre país que van sacsejar Catalunya després del precedent d’Arenys de Munt i que van iniciar el canvi marcant el full de ruta camí cap a la independència. Com vam gaudir els catalans de l’èxit d’aquells dies, vivíem a la cresta de l’onada paint-ne els resultats i reflexionant sobre el seu significat. No tot eren flors i violes, ja existien anàlisi crítics de la situació, diferents punts de vista i de veure les coses... Un cop vam fer tot això què? Què va passar? Què ens va quedar finalment després dels referèndums? Va ser el millor moment per fer-los? Es van fer com calia amb seriositat i rigor?

Sobre quimeres, llebrers i gossos d’atura

Sempre m’ha agradat escriure cartes des de ben petit, començant per les dels Reis, seguint a la revista de l’escola i ara publicant articles d etant en tant als mitjans de comunicació. En això tinc un cert punt de reialesa o de “negre” del rei suposo en el bon sentit de la paraula donada la seva darrera afició també pels mitjans 2.0 i les cartes. Entenc que la Casa Reial després de l’època de desprestigi pel que passa darrerament malgrat ser tant “campetxanos” estant fent un lloable intent de modernitzar-se i entrar en el món 2.0 amb la seva nova web, web que curiosament i pel que veig reflectit en una carta anterior de SM el Rei data del dia abans de la gran Manifestació de la nostra Diada el passat 11 de setembre on més d’un milió i mig de catalans i catalanes vam sortir al carrer demanant civilitzadament l’Estat propi que ens mereixem.
En aquella primera carta datada el 10 de setembre, Sa Majestat destaca entre d’altres aspectes d’interès de la nova pàgina que els ciutadans podran estar més propers a la Casa Reial i acudir a la web a informar-se. I com són les coses, només vuit dies després Sa Majestat torna a escriure en aquesta web i ens informa, sense esmentar la paraula Catalunya en cap moment, del que podem i no podem fer si sabem llegir bé entre línies. Curiós aquest posicionament de Sa Majestat a qui sempre calia atribuir una postura d’àrbitre, d’estadista, de neutralitat i on ara més que àrbitre esdevé el jugador número dotze de l’altre equip, d’altra banda actitud força comprensible donada la seva situació personal i de la Casa Reial, en general. Analitzem la carta:
Després d’una reflexió personal Sa Majestat ( o Garcilaso de la Vega reencarnat en la prosa de l’escriptor real d’aquesta carta) ens diu: “Solo superaremos  las dificultades actuales actuando unidos, caminando juntos, aunando nuestras voces, remando a la vez.” Aquí és quan dubto si parla de Catalunya, de la situació actual del Reial Madrid a la Lliga o si reflexiona en veu alta en com han afrontat personalment la situació davant el cas Urdangarín. Curiós parlar de remar quan sempre utilitzen el iot o el Bribón en les regates i quan cal tenir en consideració que per poder caminar junt amb algú cal primer que tot que aquest algú també vulgui i no et faci la traveta a cada moment per fer-te caure i riure’s de tu o que si remem alhora, remi de veritat i no només ho aparenti. Tota la vida amb iot i amb el Bribón i ara vol q nosaltres remem! Ai, aquest Rei!!

Recordant el pape

El passat diumenge 19 d’agost a les 4 hores d’ una matinada de molta calor i xafogor, el pape ens ha deixat després d’una llarga malaltia. El pape, el Pitu, el Pitu paleta… sempre ha estat una persona alegre, amb el somriure permanent a la boca, agraït, de bon tracte i fàcil portar i que es feia estimar per tothom que l’ha tractat. El recordo fa anys pel mas tractorant amb el motocultor amb el seu transistor sempre a sobre escoltant música o la jornada de fútbol dels diumenges, transistor que un darrere l’altre acabaven desapareixent o bé abandonats en qualsevol branca d’arbre o bé sota la tractorada del motocultor, però sempre n’hi havia d’altre que venia a substituir a l’anterior com passava també amb els rellotges tipus Casio o les ulleres de sol, altres grans passions del pape.

Disfrutava en plegar de treballar, del seu cansat i dur ofici de paleta, de mig amagar-se a la cuina, desconnectar i poder gaudir menjant patates fregides, les del “Laurie” de la Plaça Mercadal de Reus van estar sempre la seva gran passió i forma part de la seva herència en tots nosaltres, o d’una bona paellada de patates fregides o una potent truita de patates (sense ceba per a ell, això sí) ; i ni sentir-ne a parlar del pa amb tomàquet, les olives o el formatge, menjars que no li agradaven gens i que any darrere any sempre sentíem explicar com li havien donat justament tots aquests junts a casa l’avi Eugeni com a vermut el dia que havia anat a demanar per sortir amb la mame.

“Pitu cap aquí o cap allà” entre d’altres paraules no tant suaus. Tractorava els caps de setmana, en plegar de treballar, i el recordo als estius quan jo era petit amb la seva samarreta de propaganda del Nivea i els seus pantalonets curts abaixats i suats de la calor, les seves llargues patilles, les seves celles despentinades i els cabells bufats i arrissats sobre les orelles i portar-li un bon got de llimonada fresc amb la barreja que a ell li agradava (una miqueta de ginebra afegida) o un bon got de granissat de llimona si n’havíem anat a comprar, una altra de les seves grans passions. Un got al que el pape es referia com l’orinal, per deixar-nos clar que volia un got concret de gran capacitat que ell estimava molt.
Gaudia també de cantar i cantar malgrat no tenir cap tipus d’entonació, el pobre i feia els nostres delits de petits en fer befa dels seus cants i agudes entonacions i ell sempre reia i encara els exagerava més. “Els Mustangs”, “Los Sírex” , cançons italianes dels 60, ”Speedy González”… eren la seva gran passió d’entonar-les dia si i dia també mentre tractorava i així no haver de sentir l’avi com li deia

El viatger del futur

Què en podem dir dels viatges en el temps? Podem viatjar al futur? Ens poden venir a veure des del futur i explicar-nos com ens va a tots plegats? De moment el viatge al futur és l’únic viatge temporal que realitzem dia a dia a un ritme constant de vint-i-quatre hores diàries i sense haver de pagar res (per ara), considerant que el present no existeix i que estem sempre en un constant viatge vers el nostre futur.

En el sentit unidireccional de la nostra línia del temps (passat – present – futur) la ciència-ficció ens ha donat multitud de solucions que acostumen a passar per estats d’hibernació amb ús de medicaments en la majoria de casos que ens permeten despertar del somni en una època futura.

I què ens trobaríem al futur? Sempre és curiós intentar imaginar-ho... de petit i, malgrat tenir sempre molta curiositat per aquests temes, m’era impossible arribar a imaginar fets, esdeveniments, avanços que tenim avui dia i que eren impensables quan jo era menut.

Influït per les indústries químiques properes a casa meva amb les seves grans flamerades nocturnes i el seu skyline lluminós en la nit, jo imaginava ser una mena d'Harrison Ford perseguint replicants a Blade Runner  en un futur fosc i ple de cotxes voladors.  Cotxes voladors encara no en tenim però sense anar molt lluny qualsevol dels nostres cotxes actuals supera i no té res a envejar a aquell mític Knight Rider  de la meva adolescència que ens permetia imaginar que amb els nostres rellotges Casio digitals teníem la capacitat de fer-lo venir al crit de “KITT, te necesito”. 

Camps, Schettino i els cretins del món

Schettino: el cretí, l’inepte, la mala persona amb més cara que esquena, el vividor més gran que ara mateix se’m passa pel cap, Camps apart... “Jo no vaig marxar, vaig caure per accident dins la llanxa salvavides i ja no vaig poder tornar...” quins pebrots! ( I Camps que va dir per ser declarat no culpable, que sense voler va caure dins un tratge? )  I més i més frases d’aquest estil de l’Schettino cada una més enredada que l’anterior, amb més morro i més cara, amb aire xulesc i sense importar-li el més mínim les vides perdudes i tot el mal que ha causat.

I ens estranyem? Si la nostra societat actual n’està plena de Schettinos en potència i no cal anar a parlar ni de l’Urdangarín, ni de València i el Camps, el Bigotes, els tratges i el vodevil permanent sinó que només ens cal viure el dia a dia i fixar-nos amb el que ens envolta malgrat les no culpabilitats...

Rubajoy, la bipolarització del vot únic

• Article publicat al "Matí Digital": http://www.elmati.cat/article/1955/rubajoy-la-bipolaritzacio-del-vot-unic

Rubajoy és la bipolarització del vot únic perquè guanyi qui guanyi en aquest joc democràtic del 20-N qui guanyarà segur és Espanya, com sempre. I més mentre segueixi tenint a Catalunya amb el seu espoli sistemàtic mantenint el funcionament d'aquells des de fa anys i anys com ara alemanys i francesos fan per aguantar a Grècia dins l'euro.

Com molt bé diu un "hashtag" de twitter aquests dies, tenim un gran candidat a aquestes eleccions generals a les Corts Espanyoles de nom Rubajoy i és que la política té cicles i allà les opcions des de fa molts anys sempre en són només dos i de torns periòdics de repetició, un perillós vot únic bipolaritzat que sembla tenir dues cares quan realment només n'hi ha una: Espanya. Un gran denominador comú anomenat Espanya que els ajunta sota el seu paraigua protector independentment de dretes o esquerres i conforma aquesta amalgama PPSOE on és més que evident que la C de Catalunya no surt per enlloc.

Som escola i tenim pressa

Crec que ha arribat l’hora que diguem prou i ja no només per una qüestió de tenir pressa, sinó per dignitat, per saber estar, per elegància i per no permetre que es segueixin rient de nosaltres a la nostra cara. Això de ser cornuts, pagar el beure i a sobre quedar-nos en dejú, ja passa de taca d’oli i hem de ser conscients tots plegats que el punt d’inflexió s’ha marcat i que ja tenim la gota que fa vessar el vas i no ha estat només una sinó que hem acabat fent un gran mullader al terra en vessar-se.

 El PPSOE és l’Imperi sense cap mena de dubte, un imperi ple de personatges foscos, grisos i malèvols que només pensen en el seu bé comú, en el que realment els uneix, on no importa si són esquerra o dreta, són Espanya i això són paraules majors per a ells que passen per sobre de tot. Tenen ajut a Catalunya, clar que sí, hi troben aixopluc i fins i tot un graner de vots importants en files com les socialistes.

Els han ajudats els seus 33 diputats (25 PSOE, cal tenir clar que PSC no existeix almenys amb la lletra C i 8 del PP) que sembla ser que “representen” Catalunya, fet que ens obliga a tots plegats a un fer un exercici d’auto reflexió i a fer-nos mirar com és que els regalem directament aquests 33 diputats de 47 possibles amb un gairebé 62% del total dels vots emesos al 2008 a Catalunya.

 Uns diputats que enlloc d’ajudar al país van a la seva contra com ens mostren els esdeveniments dels darrers anys, cal canviar aquest equilibri de forces el proper 20-N i que en siguem conscients tots plegats.

Quinze!

Quinze, nombre usual als quadrats màgics, eren els anys que tenia l’amor del Manolo i el Ramón del Dúo Dinámico, quinze és el doble i escaig de les núvies que necessitaven els set germans del musical del Stanley Donen, també és el dorsal del Seydou Keita al Barça actual d’en Guardiola i l’etern nombre en el món del bàsquet blaugrana del Juan Antonio San Epifanio “Epi”, ídol de la meva joventut.
Als quinze jugàvem de petits amb les mans intentant aproximar-nos al màxim a aquest nombre sense passar-nos per no perdre, les quinze hores són les tres de la tarda i quinze minuts són un quart d’hora. Quinze és el primer punt d’un joc en tennis, són les anomenades noces de cristall i també les fitxes del backgammon.

I si el factoritzem el quinze es converteix en un 3 per 5, en codi binari és el 1111 i pels romans era XV i pels vila-secans, què és el “Quinze” per a la gent de Vila-seca?
Doncs quinze són els regidors que té Convergència i Unió amb en Josep Poblet i Tous al capdavant al consistori de Vila-seca de 21 possibles després de les passades eleccions municipals del 22 de maig.

Dissabte de Música al Carrer de Vila-seca

Malgrat els indicis d'un temps que no acompanyava i d'observar des de darrera la finestra de la balconada de casa un persistent plugim que a estones es convertia en pluja, malgrat aquests precedents, com deia, les ganes de gaudir d'una vesprada de música al carrer en família aquí al poble i de viure l'ambient van fer que ens atrevíssim a sortir a fer el tomb.

Ben informat pel twitter i el hashtag de #fimvilaseca vam saber que en aquella hora, les vuit del vespre, tot tirava endavant amb canvis d'ubicació i res s'anul·lava (de moment) i vam poder veure l'Albert Freixas tocant sota els porxos a la Plaça de Voltes sobre un improvisat escenari de moqueta verda proper a la idea d'escenari minigolf i ben arropat a les seves esquenes per la farmàcia, previsible nova receptora de fer caixa amb els refredats i constipats que estaven al caure.

Després vam escoltar una estona els Il Xef Malatesta amagats de la pluja dins el Centre i no pas a l'Hort fins que la petita de casa va dir que ja en tenia prou i llavors vam enfilar camí a seguir una estona en la seva ruta itinerant pel nucli antic de Vila-seca a la fanfàrria d' Els Botifanfarrons ja sota un plugim que anava calant i veient l'amenaça d'una pluja més persistent en ben poc temps.

Bestial i mai millor dit!

Fa poc que Reus ha inaugurat el seu esperat Tecnoparc publicitat fa anys i panys per tot arreu i que sembla ser que ha de ser "el no va más" de tots els parcs d'oci, fires i cultura popular i tradicional diversa que es fan i es desfan.

Va entrar en servei amb un saló de cotxes antics i el cert és que venia de gust anar-hi independentment de la temàtica escollida per veure en funcionament l'esperada joia de la corona del "tristpartit" socialista reusenc i com de maco, bonic i preciós ha quedat tot. 

Pensant que la canalla potser en un saló d'aquestes característiques estaria més pendent d'anar al Viena proper que d'assistir-hi, vam esperar a aquest cap de setmana que es realitzava el 2n saló de la mascota "Bestial" per anar-hi i veure aquestes modernes instal.lacions tot aprofitant una temàtica que a les nenes els venia més de gust i perquè no dir-ho, passar una tarda de dissabte de dia trist i ensopidot i més aviat fresqueta d'una millor manera.

El cert és que per anar-hi els vila-secans ho tenim de conya, Bellisens avall i llestos! i amb la crisi i els hotels que havien de fer-se i no es deuran fer i d'altres inversions que vés a saber que en serà d'elles i si al Tecnoparc arriben, el cert és que hi ha tant de solar disponible que aparcar no és cap somni impossible sinó més aviat el contrari.

Malgrat la disponibilitat fàcil d'aparcament en veure que l'aparcament soterrani sota l'edifici de la Fira era gratuït cap allà va tirar el cotxe, amb ganes de veure també les instal·lacions soterrades, els accessos, aparcar a cobert per si de cas el temps decidís fer de les seves i sobretot aprofitar per estar-hi ara que no es paga que vista la disponibilitat d'aparcament extern en superfície vés a saber quan trigarem a tornar a baixar-hi.

Quan vam arribar poca gent hi havia i l'accés va resultar fàcil i fluïd, les instal·lacions vistes des de fora, amb la plaça exterior i l'ampli accés prometen molt... però poca cosa més de positiva ens quedava per viure i veure... Anem per parts:

Les entrades a 4 € per persona... uf! excessiu ho vaig trobar, tot considerant que no s'arribava ni a la trentena d'expositors pels que vaig comptar i les condicions i presentació de la jornada tampoc donaven mostres per justificar aquest preu. Això si, menors de 7 anys no pagaven i si portaveu la mascota aquesta només pagava 1 € (només faltaria).