#6F, esvaint la boira d’Ítaca

Article també publicat a la secció Opinions del diari digital El Matí Digital  , d'on sóc col·laborador habitual amb la meva secció "Sacsejat, no remenat!", en la seva edició del dimecres 8 de febrer de 2017:
 http://elmati.cat/article/5117/6f-esvaint-la-boira-d-itaca

 

Trempera. Això és el que es trobava a faltar en aquests darrers temps al voltant del procés, trempera i una línia clara a seguir i que no es difumini entre tantes línies vermelles que molts cops han lligat de peus i mans tot plegat.

Fermesa. Això és el que començarà a tocar tenir d’aquí no res, fermesa i decisió com el MHP Mas i tants altres i tenir clar quin és el camí i avançar sense mirar enrere i sense pensar si existien o no altres vies que ens hi portaven. Ara la via és aquesta i és via única.

Caldrà observar amb amplitud de mires tot el que començarà a envoltar al procés en el seu camí cap al referèndum a partir d’ara. Ítaca semblava llunyana i envoltada de boira que dificultava veure amb claredat el camí. Des d’ahir potser tot torna a semblar més clar.

Caldrà seguir expectants observant que ja no quedin mariners que trenquin els rems dels vaixells, ni timoners desorientats que perdin el rumb ni capitans que manin tornar enrere a les embarcacions a les primeres dificultats que es trobin en el camí.

La boira d’Ítaca i el Partit Demòcrata Català

Article també publicat a la secció Opinió del diari digital La República Checa en la seva edició del dilluns 11 de juliol de 2016:
 http://www.larepublicacheca.com/pep-plana/
 

Aquest ha estat un cap de setmana molt intens a terres barcelonines en la zona del Fòrum. Ha estat com una pel·lícula d’aquelles llarga, que no s’acaba mai però no per això avorrida, una pel·lícula que semblava portar-te per un camí i de cop realitzava un gir argumental al millor estil de Joc de Trons i et sorprenia el resultat.

L’enterrament: Primer es va deixar en hivernació i congelada l’antiga CDC, i ja té mèrit amb la calor que ha fet aquest cap de setmana a Barcelona.

Una Convergència que passa a millor vida i potser esperant temps millors com els tripulants de la nau del Planeta dels Simis, el problema és saber si en el futur hi haurà algú per ressuscitar-la o que es recordi d’ella.

Igualment si mai reneix segurament poca vida tindrà en trobar-se en un món totalment desconegut i diferent al que existia en els seus moments de glòria.

Poc hem gaudit de les sigles de CDC, de Convergència, sense la rèmora del CiU a sobre malgrat que molts mai ens havíem sentit CiU. Divendres va ser un enterrament d’Estat de CDC i de tot el que portava implícit amb ella, esperem sobretot que de tot el dolent i que feia pudor.

Marlon Brando i el ministre Margallo

Sempre m’ha agradat l’espai, l’univers... de fet tots aquells que em coneixen bé saben que em fascina. Ja de ben petit i estant la meva mare embarassada de la meva germana mitjana, el pare perquè no donés tant la tabarra a casa va portar-me al cinema amb ell a veure l’estrena de “La Guerra de les Galàxies” (Star Wars). El que el meu pare ignorava és que en aquells moments estava creant un “monstre galàctic”.

Ja de més adolescent m’agradava molt seguir la sèrie de ciència-ficció “Star Trek”, ja fos la clàssica amb Spock i el comandant Kirk o  “Star Trek TNG, la nova generació” amb el comandant Picard com a màxim exponent. Un luxe això de viatjar per tot l’espai com a última frontera saltant en l’hiperespai per anar d’una galàxia a una altra com aquell que no vol la cosa i veient passar anys llum com si fossin efímers segons.

Professionalment com a professor molts antics alumnes meus deuen recordar encara haver passat per un crèdit variable que jo donava on els explicava física i ciència-ficció.

Sí, vull

Article també publicat a la secció Tribuna del Diari Més en la seva edició del divendres 7 de febrer de 2014: 
http://t.co/Sz8NdKYVkQ

Sí, vull. Vull votar i vull poder votar perquè Catalunya sigui un Estat i que aquest sigui un Estat independent, sense cap dubte per part meva.

Sí, vull. Vull poder explicar a la gent que aquesta és la millor opció, hem de saber veure més enllà i adonar-nos que tenim la gran sort de ser una generació que escriurà pàgines noves en els llibres d’Història.

Sí, vull. Com hauria volgut el meu avi i el meu pare que no han tingut la sort de poder estar en aquest moment tan transcendental del nostre petit país. Molts no volem votar només per nosaltres, ho volem fer votant també per tots aquells que no hi són ara mateix però que continuen ben presents i que la seva forma de fer i de pensar ens ha acabat fent com som ara, com a persones i com a país.

La pregunta

Existeixen molts tipus de preguntes: les inclusives, les exclusives, les repetitives i fins i tot, aquelles retòriques que no esperen resposta per part de l’interlocutor i que un mateix s’acostuma a respondre amb celeritat.

Existeix gent que pregunta, gent que no pregunta mai i ni tan sols aixeca el braç per fer-ho, gent que fa la pregunta i la respon abans que ningú altre ho faci induint en la resposta, gent que no espera resposta i gent que no se’n fa cap de pregunta.

I el quid de la qüestió, també existeix LA PREGUNTA en majúscules. Aquella que genera la mateixa por

en alguns que citar el nom de Voldemort a les pel.lícules d’en Harry Potter o que seria “ju-ju” en territori gaboni de les d’en Tarzán Johnny Weissmuller.

Aquella pregunta on tots volen ser-hi però que no acaben de saber ben bé com perquè nedar i guardar la roba sempre ha esdevingut un acte complicat de realitzar. És la pregunta que els exclusius volen inclusiva, que els inclusius no saben que incloure i que molts no volen ni que sigui pregunta.

No és un miratge, tots a lloc

Article també publicat en premsa a "La Ciutat" i al Diari Més (edició de dimecres 27 de novembre de 2013): 
http://issuu.com/mestarragona/docs/mtarragona271113/26?e=1395796/5776699

Un meteorit va acabar amb els dinosaures fa milions d’anys segons he sentit explicar sempre des de ben petit, ara viurem un procés similar i des de primera filera en el nostre petit país, podem tenir la certesa que un meteorit mediàtic en forma de llibertat acabarà també amb els dinosaures polítics actuals.

Uns dinosaures que es resisteixen a desaparèixer, que no creuen seva la teoria de l’evolució natural darwinista i que intenten reinventar-se constantment per sobreviure. Esforç lloable i lògic carregat de certa coherència però infructuós a la vegada donat que el tsunami independentista se’ls emportarà per davant i les places dins aquesta Arca de Noé de la salvació comencen a estar ben plenes, tot i els esforços socialistes per evitar l’overbooking de la independència i generar nous seients buits de darrera hora.

Fem dissabte

 Fem dissabte encara que sigui en divendres o en dijous o fins i tot en diumenge però fem neteja i ben feta d’una vegada per totes, esquitxi a qui esquitxi, es digui com es digui i sigui del partit que sigui.
Fem dissabte en els temps actuals de crisi, de pèrdua progressiva dels valors, de manca de referents on cal donar el tomb a la situació i encarar-la degudament i afrontar amb decisió el que hagi de venir. En una futura Catalunya independent no hi ha lloc o no n’hi hauria d’haver per corruptes, traficants d’interessos, amics dels béns aliens i d’altres espècies del gènere presumptes o no.
En el procés cap a la Catalunya independent les primeres fileres, el comandament ha d’estar en mans de gent honesta, sincera i amb qui poder  confiar, que portin recte el timó camí d’Ítaca i que malgrat els durs atacs que rebin no ens portin a les roques.
En aquest procés cercant la nostra llibertat no ens podem permetre interessos personals que acabin amb el somni col·lectiu, ni victimisme embolcallat amb la senyera ni personalismes varis. Catalunya és ho primer i passa davant de tot i això ho ha de començar a entendre i veure tothom.

Jo de gran vull tornar a ser petit

Jo de gran vull tornar a ser petit i no perdre mai la innocència infantil; ser clar, honest i sincer i anar sempre de cara perquè els petits no tenen vergonya, nosaltres érem així i el pas del temps ens ha anat espatllant, hauríem de tornar a ser sincers i dir el que pensem sense tenir por a la resposta que rebrem, aquesta hauria de ser la nostra pràctica habitual.

Jo de gran vull tornar a ser petit per poder dir que no tots els mètodes que ens expliquen com a revolucionaris i nous pel sol fet de venir dels EUA i d’acabar en “-ing” ho són i que, per exemple, parlar de “mentoring” no deixa de ser parlar dels treballadors de tota la vida que ensenyen als seus aprenents, ben típic de la petita i mitjana empresa catalana. (excepció feta d’Obi wan Kenobi que li va sortir un aprenent seduït pel costat fosc!)
Jo de gran vull tornar a ser petit per poder dir que el pitjor que ens podia haver passat si Eurovegas s’hagués instal·lat aquí no era ni el risc de prostitució de luxe ni que s’establissin bandes organitzades del món del crim ni res d’això, poder dir que el pitjor hauria estat veure en Dyango o en Peret convertits en els Frank Sinatra catalans (esperem que BCN World no agafi la idea ).

Aparició Mariana

Virtual, breu i sense preguntes. Una autèntica aparició mariana (de Rajoy), un personatge fet per deixar-nos a tots ben bocabadats! I és que darrerament va d’un SOBRAT!
Llegeixo que des d'avui, Dijous Gras, ja mana el Rei Carnestoltes, disculpeu la meva ignorància donat que jo pensava que això ja feia temps i temps que ens estava passant en uns constants sainets hispànics on el “divertimento” brilla per la seva absència dins un Carnaval i una befa i mofa constants. Curiós que en Rajoy escollís el famós Dia de la Marmota americà per decidir sortir del seu cau, encara que fos dins la virtualitat, i el cert és que la seva aparició mariana ens va deixar dins un bucle constant infinit com la famosa pel·lícula d’en Bill Murray.
Sembla ser que en Bárcenas té tants comptes oberts: Facebook, Twitter, Gmail ... que no recorda si en va obrir cap a Suïssa. Sempre que Suïssa existeixi, és clar, donat que al pas de negació contínua que anem aviat dubtarem de l’existència real d’aquest país. Dins aquest món virtual tipus Matrix d’en Mariano caldrà començar a preguntar-se quina pastilla s'ha pres al final perquè es comença veient "hilillos de plastilina" on hi ha catàstrofes ecològiques i s'acaba imaginant tot un món virtual que nega la realitat.

Angry Wert

Article publicat a la secció Tribuna del Diari Més aquest divendres 19 d’octubre on comento de forma irònica l’actualitat del ministre Wert i els seus constants comentaris sobre Catalunya i els històrics moments que estem vivint. Espero que us agradi!
José Ignacio Wert em faria una certa gràcia si no fos perquè acostuma a dir-les de l’alçada d’un campanar i (que no del partit popular) joc Angry Birds. I és que el ministre Wert, home del corrent aznarià de les FAES, educat però intransigent i que parla català millor que el seu mestre Aznar que només ho feia en la intimitat, darrerament s’està cobrint de glòria.

sense cap mena de vergonya o penediment posterior amb el seu aire entre castís i xulesc. Molt encertada la ironia del “Polònia” de TV3 jugant amb el cognom del ministre, el seu to sempre molest i enfadós i la similitud fonètica amb el popular
Va, admetem-ho d’una vegada per totes i no ho amaguem més: Wert és un agent doble català. Sí, sí el que esteu sentint... La seva sobre actuació per semblar “español” d'èpoques passades en blanc i negre el delata, ha exagerat massa el paper. Ara cada vegada que parla neixen nous independentistes com si es tractés d’un curiós efecte papallona on unes paraules d’ell fan aparèixer a l’instant un tsunami de patriotes catalans.