No ens entenen, ni falta que ens fa que ho facin, la veritat; i a sobre són uns provocadors que treuen els detalls de la sentència el dia abans de la Manifestació del 10 de juliol per encara fer més mofa i escarni de Catalunya. Com diria l’avi: “poca-vergonyes!”
No ens entenen, ni volen fer-ho però el pitjor de tot és que molts que viuen a Catalunya tampoc ho fan ni ho pretenen i això ja és més preocupant. Només cal sentir alguna estona l’ Alicia Sánchez Camacho per la ràdio i notar les ganes que m’agafen de tenir una ràdio realment interactiva per poder-li dir a aquesta “senyora” ho caspós i ranci que em sembla el seu discurs per no dir paraules majors.
Ara resultarà que la Catalunya “de veritat” estava a casa el dia de la Manifestació o jugant amb els nens al parc o qualsevol altre cosa de la “vida normal” que ella sempre esmenta, sense manifestar-se i en canvi, l’autèntica Catalunya aquesta si que va sortir de forma espontània a celebrar la copa del món d’ Espanya l’endemà (sense comentaris). Aquesta senyora deu viure en una dimensió paral·lela i no s’ha assabentat encara de què va la pel·lícula (en català, per cert, això si) i potser li caldrien quatre consells del famós pop Paul (substitut aviat en l’imaginari espanyol del “toro” d’Osborne si els alemanys no se’l mengen abans...).
De ben segur que a ella això de la “indisoluble unidad de España” li sona genial, a mi també però canviant “España” per Catalunya i que ens deixin decidir que estem en el nostre dret.
Però no ens enganyem ni deixeu que us enganyin, només cal veure la “rojada” (llegiu en el sentit que vulgueu) de l’endemà de la Manifestació per adonar-nos que hi ha de tot i molta feina per fer, i que no tot és dolent al voltant de la “roja” perquè jo respecto totalment aquells que n’han fet la seva vida de tot això i aquells que tenen dualitat de sentiments i totes les variants que hi hagi perquè el pitjor ja no és la pròpia Espanya en si mateixa sinó la caverna mediàtica que gira al seu voltant escopint més tinta que el pobret del Paul...
Però jo també vull que es respecti el meu dret a decidir i jo sóc català, estic orgullós de la senyera i vull el millor per Catalunya i, ara mateix, crec que això ja no passa per Espanya, és la incomprensió cap al fet diferencial català.
Una cosa si que tinc clara i és que a partir d’ara sempre que hagi de pagar alguna cosa com els impostos, la hipoteca o el que sigui a l’Estat espanyol primer trucaré els de l’agència Lynce perquè em facin el càlcul i ja que per a ells un milió i mig de persones o un milió cent mil en són només 62 mil ( i tirant a l’alça diuen), segurament que, fins i tot, em retornaran diners de la hipoteca i de tots els pagaments que faci. Què patètics, ostres i treballen per a l’agència EFE, així va el món!
També he tret en clar amb aquest rebombori mundialista d’aquest estiu que cal fitxar el pop Paul com assessor del ZP i segur que anirem molt millor i ja posats benvinguts al circ i junt amb el pop afegim com a ministres el Bob Esponja, algun dels Gormiti, la Belén Esteban “princesa del pueblo” i la cabra de la “Legión” i amb l’eufòria mundialista i aquests canvis, crisi acabada!
Jo a casa practicava diumenge a l’hora del vermut amb les escopinyes, els musclos, alguna que d’altra gamba i fins i tot observant si el tipus de ratlla de les patates ondulades em mostrava alguna mena de senyal ocult… però res. Suposo que afectades per la calor d’aquests dies estiuenc no s’atrevien a fer un pronòstic clar.
Vaig ser-hi a Barcelona aquell dissabte i n’estic orgullós, no entraré en el ball de xifres anterior (obviant el de Lynce que està clar que li cal una revisió a l’oculista) però era emocionant i calia adquirir consciència d’estar vivint un d’aquells moments que passaran a la història: era per observar, no perdre detall i omplir tots els nostres sentiments amb les sensacions, les vibracions del moment i no deixar-ne passar ni una per després a la nit en tancar els ulls, l’endemà en llevar-nos, en qualsevol altre instant poder deixar-les sortir fora i fruir del moment novament.
Ara cal que no fem cap pas enrere i que seguim ferms endavant i amb un full de ruta ben clar i sense dobles lectures: ara camí només n’hi ha un, ens hi han empès i cal que estem orgullosos de ser catalans, del nostre país i que no anem sempre amb la cua entre les cames o amb por d’ofendre algú pel fet de ser català.
Aquell dissabte donava goig veure tanta senyera, tanta estelada, tanta gent que estima Catalunya dins diferent matisos, és clar, però tots amb el nexe comú que estem en el nostre dret de decidir i que ja n’hi ha prou d’aquesta burla. Ara el que cal és que no comencem a dispersar esforços i a mirar cadascú només per ho seu, perquè aquí d’egoistes en som tots i potser que ens ho comencem a fer mirar si volem fer-ne de Catalunya alguna cosa de pròfit.
Som catalans i orgullosos de ser-ho així que comencem a fer camí!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada