Recordant el pape

El passat diumenge 19 d’agost a les 4 hores d’ una matinada de molta calor i xafogor, el pape ens ha deixat després d’una llarga malaltia. El pape, el Pitu, el Pitu paleta… sempre ha estat una persona alegre, amb el somriure permanent a la boca, agraït, de bon tracte i fàcil portar i que es feia estimar per tothom que l’ha tractat. El recordo fa anys pel mas tractorant amb el motocultor amb el seu transistor sempre a sobre escoltant música o la jornada de fútbol dels diumenges, transistor que un darrere l’altre acabaven desapareixent o bé abandonats en qualsevol branca d’arbre o bé sota la tractorada del motocultor, però sempre n’hi havia d’altre que venia a substituir a l’anterior com passava també amb els rellotges tipus Casio o les ulleres de sol, altres grans passions del pape.

Disfrutava en plegar de treballar, del seu cansat i dur ofici de paleta, de mig amagar-se a la cuina, desconnectar i poder gaudir menjant patates fregides, les del “Laurie” de la Plaça Mercadal de Reus van estar sempre la seva gran passió i forma part de la seva herència en tots nosaltres, o d’una bona paellada de patates fregides o una potent truita de patates (sense ceba per a ell, això sí) ; i ni sentir-ne a parlar del pa amb tomàquet, les olives o el formatge, menjars que no li agradaven gens i que any darrere any sempre sentíem explicar com li havien donat justament tots aquests junts a casa l’avi Eugeni com a vermut el dia que havia anat a demanar per sortir amb la mame.

“Pitu cap aquí o cap allà” entre d’altres paraules no tant suaus. Tractorava els caps de setmana, en plegar de treballar, i el recordo als estius quan jo era petit amb la seva samarreta de propaganda del Nivea i els seus pantalonets curts abaixats i suats de la calor, les seves llargues patilles, les seves celles despentinades i els cabells bufats i arrissats sobre les orelles i portar-li un bon got de llimonada fresc amb la barreja que a ell li agradava (una miqueta de ginebra afegida) o un bon got de granissat de llimona si n’havíem anat a comprar, una altra de les seves grans passions. Un got al que el pape es referia com l’orinal, per deixar-nos clar que volia un got concret de gran capacitat que ell estimava molt.
Gaudia també de cantar i cantar malgrat no tenir cap tipus d’entonació, el pobre i feia els nostres delits de petits en fer befa dels seus cants i agudes entonacions i ell sempre reia i encara els exagerava més. “Els Mustangs”, “Los Sírex” , cançons italianes dels 60, ”Speedy González”… eren la seva gran passió d’entonar-les dia si i dia també mentre tractorava i així no haver de sentir l’avi com li deia

El viatger del futur

Què en podem dir dels viatges en el temps? Podem viatjar al futur? Ens poden venir a veure des del futur i explicar-nos com ens va a tots plegats? De moment el viatge al futur és l’únic viatge temporal que realitzem dia a dia a un ritme constant de vint-i-quatre hores diàries i sense haver de pagar res (per ara), considerant que el present no existeix i que estem sempre en un constant viatge vers el nostre futur.

En el sentit unidireccional de la nostra línia del temps (passat – present – futur) la ciència-ficció ens ha donat multitud de solucions que acostumen a passar per estats d’hibernació amb ús de medicaments en la majoria de casos que ens permeten despertar del somni en una època futura.

I què ens trobaríem al futur? Sempre és curiós intentar imaginar-ho... de petit i, malgrat tenir sempre molta curiositat per aquests temes, m’era impossible arribar a imaginar fets, esdeveniments, avanços que tenim avui dia i que eren impensables quan jo era menut.

Influït per les indústries químiques properes a casa meva amb les seves grans flamerades nocturnes i el seu skyline lluminós en la nit, jo imaginava ser una mena d'Harrison Ford perseguint replicants a Blade Runner  en un futur fosc i ple de cotxes voladors.  Cotxes voladors encara no en tenim però sense anar molt lluny qualsevol dels nostres cotxes actuals supera i no té res a envejar a aquell mític Knight Rider  de la meva adolescència que ens permetia imaginar que amb els nostres rellotges Casio digitals teníem la capacitat de fer-lo venir al crit de “KITT, te necesito”.